Judicial system in Israel

What is considered a crime

Since the year 1967, 750.000 palestinians have been detained under the israeli military orders, which represent the 20% of the population and the 40% of the total male palestinian.
The arrest and detention are administered by different military regulations, which can be divided in five kinds of offenses: "Hostile Terrorist Activity", disturbance of public order, criminal offense, illegal presence in Israel and traffic offenses. These categories are very broad, and lead to a criminalization of the palestinian civic life. Carrying a palestinian flag can be considered a crime, as well as participating in a demonstration, or pouring coffee for a member of a declared illegal association.

Detention and trial

There are two military courts were palestinians can be tried. Not all the arrested are prosecuted in the military courts, some are released and others are administratively detained without trial. It has been seen that 99,74% of the ones who are charged, are convicted. Israel also brakes the international law by not guaranteeing certain fundamental fair trial rights: the right to prompt notice of criminal charges, the right to prepare an effective defense, the right to trial without undue delay, the right of interpretation and translation and the presumption of innocence.

Between the different kinds of detention, administrative one is quite controversial. It allows the israeli military to hold detainees indefinitely on "secret information" without charging them or allowing them  to stand trial. This can last for six months, having infinite renewable periods.

Militar courts are military officials or reservists. The majority of the judges had not long periods of judicial training, and many of them had served as military lawyers. The prosecutors are Israeli soldiers, designed to this position by the Area Commandant.
Under the military orders, a palestinian can be retained without charges during a period of 90 days. This period can be extended to 90 more days. However, an israeli can only be retained 30 days, with the possibility of prolonging 3 times 15 days.

Detainees are spread around 19 prisons, but only one is not located in Israel, which is in direct contravention with the Geneva Convention, which states that the Occupying Power must detain residents in prisons inside the occupied territory.

Torture

Torture is considerated systematic and generalized. A broad majority of the detainees, including children, denounce having been kicked, received threats and having their homes illegally registered. Other methods during the interrogatory period are also well-known, as sleep deprivation, physical pain, incommunicatio or hygiene lack.

*Thanks to Adameer, Prisoner Suport and Human Rights Association, for the information

Anna Pérez Català

Pese a todo, sonrisas...

Irònica pintada al Mur de la Vergonya

"Don't worry, if they kill me I'll call you". Con toda la tranquilidad del mundo pronunciaba Sahid estas palabras el pasado viernes.

La contextualización de esta frívola sentencia es escalofriante: Nos encontramos en Hebrón, considerada una de las ciudades dónde la tensión por el conflicto se siente más que en ningún otro lado. El asentamiento judío en esta ciudad se encuentra en el centro de la misma, habiendo desalojado a sus ciudadanos palestinos, que ahora no pueden andar por la zona. Así pues, paseando por las calles de Hebrón con Sahid, él se debe despedir de nosotros cuando nos disponemos a cruzar al barrio judío. El último palestino que lo intentó fue tiroteado, así, sin más. Nos suelta esa frase, sonríe, se va.

La actividad nunca cesa en la capital Ramallah

"You look like in hunger strike man". Mahmud, activista palestino. Justo cuando más de dos mil presos palestinos estan en huelga de hambre por sus condiciones de vida y cuando las tercera intifada parece más cerca que nunca, con la muerte de un preso como gota que colma el vaso, Mahmud no duda en bromear sobre ello. "I'm supposed to cry, we really care about the situation but life goes on". La vida sigue, no se puede perder la sonrisa. 

"This is our nice old door". Anthony, cooperante de la ONG Addameer que lucha por la dignificación de las condiciones de vida de los presos palestinos en Israel, nos enseña así la antigua puerta de su sede social. La rebentaron soldados judíos de noche al requisar todos los documentos de la organización, sin preguntas, sin requeriments. Anthony, irlandés, nunca pierde el humor.

Check-Point en Betlehem

Los palestinos que quieren cruzar del territorio ocupado al israelita deben pasar check-points a diario, denigrantes y con esperas de más de dos horas al antojo del militar de turno y las ganas que tenga de tocar la moral de los ciudadanos palestinos en ese momento. 

Arrestados por el solo hecho de haberse operado en Irán, teléfonos confiscados a ciudadanos australianos por tener un Mohammed cualquiera en su agenda, cortes de agua que sólo permiten a los palestinos disponer de agua corriente los lunes y lo que es más grave: el sentirse atrapado, arrestado bajo una jaula de la que es casi imposible 

salir.

Cualquier humano, cualquier pueblo se hubiese rendido y deprimido hace ya mucho tiempo. Palestina ha aprendido, ha aprendido a combatir la injustícia pero pese a todo, mantener siempre la sonrisa. 

Víctor Núñez

Yad Beyad, un encuentro posible

En la ciudad palestina de Beit Jala, situada a tan sólo siete kilómetros de Jerusalén, la  asociación clandestina Yad Beyad, formada por israelíes y palestinos se reúne cada semana para compartir sus opiniones sobre la situación de ambos pueblos.  

El nombre de la asociación, que significa mano con mano, orienta sobre la dinámica de grupo que llevan a cabo sus integrantes. De esta forma, cerca del otro, los miembros de la asociación explican sus experiencias y sentimientos en los dos países del Oriente Medio.

“Estos encuentros son una forma de desahogo y de socialización con otras personas”, explica Uri, uno de los pioneros de Yad Beyad. Sin embargo, a pesar de esta iniciativa innovadora que deja de lado el odio, muchas de las familias de los participantes desconocen que éstos participen en esta asociación. “No se lo he dicho a todos mis hermanos porque no lo aceptarían”, afirma Mahmoud, un palestino de Ramallah. Así mismo, un israelí cuenta que tras contarle a su madre que formaba parte de Yad Beyad,  ésta le acusó de colaborar con el enemigo. “Si no conoces al otro no puedes llegar a entenderlo y es por eso que me gusta venir a Beit Jala y reunirme con el grupo. Me da igual lo que me digan”, nos explica el israelí.  

El secreto para que la asociación siga funcionando es, como nos indica Abeer de Belén “respetar todas las religiones de cada familia”.  Gracias a esta empatía e interés, Yad Beyad, continua siendo eficaz y un aliciente para palestinos e israelíes que confían en la paz. 

Ivana Navarro

Pantalletes i metralletes & Espais interiors del Ministeri d’Exteriors

Pantalletes i metralletes

11.46h/ 6.03.2013

Sóc a la porta del Ministeri d’Afers Exteriors. Les banderes espeteguen amb el ferro, és dins el ritme d’aquest vent d’Orient, que l’autoritat més punyent mostra el seu batec. Un batec que s’allunya del romanticisme, res més que ferro fred i ciment amb estructures quadrades i vigilància. Al terra, amb l’ombra d’aquestes banderes, escric amb flors pel cos. La puresa en mostra de delicats pètals blancs entre els cabells i prop del pit una altra de més petita en mostra la llum i la força davant la lluita. Sis metres en línia recta tinc una metralleta. Deu estar mirant el Facebook. La pantalleta i les botes. La fusió de la seva missió i la globalització. De fet, acaba sent el mateix control i violència més silenciada o més brutal. Aquest noi deu tenir vint anyets. És més baixet que jo i la metralleta és com la seva cama. El control. Hem d’entrar de dos en dos i amb tota l’electrònica apagada i per separat. Darrere meu xiuxiuegen secrets amb hebreu, micròfons, mirades. És tot una barreja entre autoritat i normalitat. Cal puntualitzar que es tracta del Ministry of Foreign Affairs. Terra cremada de vida. 11.58h.

12.14h.

He passat el control. Fins al límit d’haver d’ensenyar la càmera. Així ho he fet. No, no, el que volia era que l’engegués, per veure si funcionava o si realment es tractava d’una càmera. Bé, aquest era el pretext. Dins del pati es reflexa l’humor jueu: palmeres i oliveres en línia recta. Els marges, farigola ben florida. Crec que des d’aquest moment aquesta planta em transmetrà aquesta essència malèfica fusionada amb la bellesa estèril. 12.26h.

Espais interiors del Ministeri d’Exteriors

Lior Ben Dor
Fotografia: Judith Jordà Frias

14.39h. Després de la taula rodona amb el senyor Lior Ben Dor (Senior Deputy Spokesman) calco el seu pensament a continuació contraposat amb alguns comentaris de servidora.

“L’acceptació de la convivència d’un estat palestí veí augmenta entre la societat israeliana però no en la palestina. Aquests darrers desitgen construir el seu estat sobre les ruïnes d’Israel. Els israelians, però volem ser bons veïns, tal com s’ha aconseguit amb Jordània i Egipte mitjançant tractats de pau. Ara bé, hi ha una condició: la sobirania nacional no inclou un exèrcit palestí. No els cal si realment volen la pau, ja que els nosaltres els protegirem.” En tot moment es plasma l’idea de guerra amb Israel i si es tracta d’un altre país tampoc no permet la verdadera autonomia i autogestió de govern. Tanmateix, continua creant un ambient d’inferioritat que sobta amb els eufemismes que cita “desenvolupament econòmic i prosperitat”. També expressa el següent desig que “els nens vagin a l’escola en lloc d’anar a tirar pedres als colons”. Ah, per cert, “ les negociacions de l’hipotètic tractat de pau suposarien un canvi en el recorregut de la barrera”[eufemisme de MUR, del que ell diu que de ciment només n’és un tres per cent. Em deu fallar la vista i la lògica, doncs]. Aquest mur és bàsic i necessari perquè segons diu” les fronteres garanteixen un bon veïnatge”. Altres afirmacions com “gràcies certs assentaments jueus han permès que els palestins comencessin a parlar de tractats de pau” em fan pensar on es troba la democràcia en tot això? O potser parlem d’etnocràcia? Home i tant, “els israelians estan oberts al diàleg, cal negociar”.

Anant a treballar pel chek-point
Foitografia: Judith Jordà Frias

Es fa evident la gran dosi de democràcia en el dret a vot i altres deures i drets com a ciutadans. “No és una mostra, això, de com som?”, de benèvols es referia, és clar. I jo afirmo, i tant, heu fet un bé per la humanitat, ho he vist amb els meus propis ulls. Avui m’han roçat tres metralletes, dos a un tramvia i una al control del check-point dins del bus de Betlehem a Jerusalem. En aquest check-point també he vist la benevolència de bon matí als treballadors (que no poden passar perquè el militar de guàrdia "ha marxat a controlar el trànsit). O ferides de bales al ventre d’un noi de trenta anys. O nens, NENS, tirant pedres contra exèrcits amb metralletes!!! Em refereixo a Terra Santa, en aquest cas, als carrers dels assentaments d’Hebron: on es considera que estan enterrats Abraham, Sara, Isaac, Rebeca, Jacob i Lea. Apertheid és un altre eufemisme. No sé si m’explico. Per cert, “aquesta comparació no és acceptable. No som colonitzadors com els blancs a Sud Àfrica, nosaltres tornem a la nostra terra ancestral” pronuncia amb convenciment.

“El jueu no només forma part d’una religió, es pot ser laic, com jo, i pertànyer a aquesta nacionalitat, història, sentiment de pertinença bíblica, a l’Holocaust i al 1948. Es per això que no vull que el meu primer ministre sigui àrab”.

Pregant al Mur de les Lamentacions
Fotografia: Judith Jordà Frias

Per finalitzar la defensa, és clar, expressa que “actualment, firmar la pau amb Palestina significa firmar la pau amb Síria, Líban, Iran, etc.” Cal pensar que el món àrab “de Marràqueix a Bangladesh” està en contra seva. Per tant, Israel és feble. “ Ja ens agradaria no ser un país tan militaritzat i poder cultivar les arts i les ciències o que el meu fill no hagués de fer el servei militar”.

El seu discurs intenta fer veure les evidències de l’actuació jueva. 

Bé, tot forma part del mateix espiral. El gran lema és la defensiva. El jueu té por. Després de tant d’antisemitisme estès durant tot el segle XX a Europa, cal que es protegeixin i això ho fan mitjançant la força. Els excessos no són bons i és per això que s’ha creat Israel amb una sobreprotecció que recau sobre tota la societat.

Viure armada

Fotografia: Judith Jordà Frias

P.S. Ara entenc perquè calen els militars a la pregària de les 12h.

Judith Jordà Frias

Pintades a Hebron

Hebron és una ciutat molt important per les tres religions abrahàmiques: el judaisme, el cristianisme i l'islam. Es diu que Abraham va triar aquest ampli turó com a cementiri de la seva família, i així doncs s'hi poden trobar enterrats Abraham, Sara, Isaac, Rebeca, Jacob i Lea: els tres patriarques i les seves respectives dones. A més,  es creu que també alberga les tombes d'Adam, Eva, Esaú i els dotze fills de Jacob. Això converteix la ciutat en triplement santa, però també en tristament conflictiva. Aquest context religiós l'ha dut a tota mena de conflictes interconfessionals durant molt segles, ja que, depenent de  l'entitat ocupant, l'altra no podia visitar la tomba dels esmentats. Aquest conflicte segueix avui dia.

Si fullegem una guia turistics, ens recomanarà visitar la tomba dels patriarques, separada degudament entre mushulmans i jueus; o l'Universitat Islàmica del 1971, coneguda per ser un focus de nacionalisme palestí.

A Hebron, però, hi trobem altres atraccions que podem considerar interessants de visitar, i que són més difícils de creure, si és que hi ha coses fàcils en la realitat israelo-palestina. La ciutat consta de dues parts clarament diferenciades. La primera és la de sempre, la tradicional, la formada de cases que s'enfilen pels turons, amb parets de color blanc i terres de color crema, amb pujades i baixades increïbles per qualsevol cotxe, cartells de botigues descolorits, cabres i botiguetes. La segona ciutat és la que viu exclosa, separada i vigilada sota les forces de l'exèrcit israelià. Hebron conté un assentament jueu dins la mateixa ciutat, un dels contemplats per al seu desmantellament als Acords d'Oslo de 1992 i que, òbviament, no han estat duts a terme. L'entrada hi és permesa a qualsevol turista, però això no vol dir que sigui pas fàcil. Per accedir a la fortalesta que s'ha creat dins la ciutat s'ha de creuar un checkpoint, que consta d'una caserneta feta amb un gran contenidor metàl·lic, amb el seu detector i la seva vigilància permanent de jovenets de l'exèrcit, que et miren mentre tenen a les mans unes armes que en fan dos com ells. Aquests són els mateixo que, depenent del seu criteri, et deixaran entrar o sortir de l'enclavament, sigui per aquesta porta o qualsevol de les altres.

Caminar per l'assentament és una experiència molt particular. És el que imaginem que deu ser caminar per una ciutat en guerra. Carrers buits, cases molt deixades o derruïdes, valles, militars per tot arreu, cotxes de l'exèrcit molt blindats voltant pels carrers. Les botigues àrabs que hi havia, que ocupen tot els baixos del carrer principal, van ser tancades al 2001, quan l'ocupació va començar, i ara les marquesines blaves que tenien damunt la porta, acumulen òxid i es van descolorint. Podem percebre en cada detall la guerra interna dels qui l'habiten. En les mirades de la gent, en les reixes a les finestres, i en la guerra de pintades als carrers, cada una més inversemblant. Si algú escriu "free palestine", a sobre hi apareixerà un "free israel". Si els balcons tenen pancartes de: "atenció, aquesta és una ciutat amb apartheid", unes cases més enllà trobaras quatre façanes perfectament decorades explicant la història jueva i el seu dret diví a residir a la ciutat. Però el pitjor de tot és quan la ideologia es converteix en palpable, i unes pintades a franges bicolors recorden la llibertat de moviment dels ocupants, i adverteixen els ocupats de quins carres no poden creuar. La segregació ideològica es palpa en l'ambient d'Hebron, però la realitat d'aquesta és la rutina marca a foc la vida dels seus habitants.

Anna Pérez Català

En diuen Terra Santa

Avui he vist la desolació de carrers sense ànima. Botiguetes de color turquesa tancades, menjades per bardisses. Aquelles porxades i finestretes que fa uns anys devien desprendre olors d’espècies, encens i te, ara s’hi respira l’exili.

Créixer amb separatisme
Fotografia: Judith Jordà Frias

Avui he vist nens jugant sols a pilota perquè entre els altres nens hi ha murs. I és que del racó més intrínsec de la terra n’han fet murs amb plaques, càmeres, bidons, filferros, ciment , barres, Check points, etc. Els nens creixen engabiats, tant els colons jueus com els àrabs. Uns per massa protecció darrere les finestres enreixades o amb l’única companyia de la frivolitat del militar que està de guàrdia. Els altres, amb la lluita al cor i els ulls sense horitzó et diuen que això és la normalitat. I de fons sents trets però no saps d’on vénen, d’entre tanta pedra que es veu allà, entre oliveres, cabres i tombes.

El somni sionista
Judith Jordà Frias

Travessem un Cheick Point i Ahmad, un noi àrab de la nostra edat que ens acompanya, no pot venir amb nosaltres, m’explica que no pot passar per aquell carrer, també em diu que si va pel turó d’on venim, pel assentaments jueus, el mataran. Càmeres, focus i més militars pel jardí. I semblava que estiguéssim sols amb les cabres. Així doncs, tornem al Check Point per sortir d’aquest Apertheid, no podem. Són les 12.53h, potser no podrem fins les 22h, o ves a saber, quan acabi la manifestació a fora. La manifestació són pedres contra metralletes. Nens amb patins i gent civil que cada dia des de fa tres setmanes es manifesten per la mort d’un noi. Veiem com els apunten. Una mare i una filla d’uns tres anys sí que els deixen passar, ben tranquil·les, sense immutar-se voregen l’epicentre de la injustícia. Detenen un nen, darrere el pare crida amb l’ànima a bocins. Treuen el palestí del nen per tapar-li els ulls, l’emmanillen amb una corda. D’acord, marxem, tenint en compte de qui ens ho diu i amb la peça que té entre mans. Al cap de moltes voltes aconseguim sortir pel Check Point de l’altra punta de l’assentament.

Em piquen els ulls i el nas, gasos lacrimògens. I els nens amb els patins riuen i corren, frenen, giren i s’enganxen als cotxes.

La realitat d'Hebron
Fotografia: Judith Jordà Frias

Tercer cop al dia pel mateix Check Point, aquesta és l’altra, i el mur, l’altra.

Jerusalem de nit, avui és Sabbat i els ultra ortodoxos ja s’han esvaït. Sopant veig nois rapats, forçuts i amb aquella mirada. Elles amb minifaldilles. Però no havíem quedat que això era Jerusalem? Ja no entenc res. Xixes a sobre totes les taules, falafels i música occidental. Supera la contraposició i l’incongruència, després del dia d’avui, tot va més enllà, més enllà de les mirades d’aquells nens, de les mans arrugades de les poques iaies que es veuen. Va més enllà de la vida, és la religió.

El silenci sepulcral de la divisió i submissió comparteix altaveus amb les pregàries.
Un ofec esquinçat, una mirada perduda. Palestina.

Judith Jordà Frias

Tic tac, tic tac... Primeres hores a Palestina

L'expectació és màxima a l'expedició, un cop sortim de Jerusalem veiem l'imponent mur que separa Israel i els territoris ocupats de Palestina.

Per sumar ingredients a les nostres emocions, avui és dijous pel que demà serà dia festiu  a Israel pel que tots aquells palestins que treballen durant la setmana a Jerusalem tornen a casa pel cap de setmana.

De bon inici doncs, impressiona. Desenes d'àrabs s'amonteguen al check point israelí amb el que preveiem uns minuts intensos, previsió que afortunadament s'esvaeix. No hi ha ningú al control amb el que la gent passa com si res, tot i això el contrast entre un i altre costat del mur és senzillament apostoflant: D'un pais relativament modern i proper a Occident, ens trobem amb un carrer plé a vessar d'homes venent fruites i verdures, música alta arreu i un caos circulatori important. Benvinguts al món àrab, on aixó si, a diferència d'Israel, la gent somriu.

Un cop sopat Hummus i Falafel en les nostres primeres hores a Betlehem, prenem cafè a la plaça del poble parlant amb un representant de l'Autoritat Palestina. Detingut durant tres anys en la Segona Intifada, amb els seus tres germans actualment en presons israelites. Seguiremos contando..

Víctor Núñez