Hebron és una ciutat molt important per les tres religions abrahàmiques: el judaisme, el cristianisme i l'islam. Es diu que Abraham va triar aquest ampli turó com a cementiri de la seva família, i així doncs s'hi poden trobar enterrats Abraham, Sara, Isaac, Rebeca, Jacob i Lea: els tres patriarques i les seves respectives dones. A més, es creu que també alberga les tombes d'Adam, Eva, Esaú i els dotze fills de Jacob. Això converteix la ciutat en triplement santa, però també en tristament conflictiva. Aquest context religiós l'ha dut a tota mena de conflictes interconfessionals durant molt segles, ja que, depenent de l'entitat ocupant, l'altra no podia visitar la tomba dels esmentats. Aquest conflicte segueix avui dia.
Si fullegem una guia turistics, ens recomanarà visitar la tomba dels patriarques, separada degudament entre mushulmans i jueus; o l'Universitat Islàmica del 1971, coneguda per ser un focus de nacionalisme palestí.
A Hebron, però, hi trobem altres atraccions que podem considerar interessants de visitar, i que són més difícils de creure, si és que hi ha coses fàcils en la realitat israelo-palestina. La ciutat consta de dues parts clarament diferenciades. La primera és la de sempre, la tradicional, la formada de cases que s'enfilen pels turons, amb parets de color blanc i terres de color crema, amb pujades i baixades increïbles per qualsevol cotxe, cartells de botigues descolorits, cabres i botiguetes. La segona ciutat és la que viu exclosa, separada i vigilada sota les forces de l'exèrcit israelià. Hebron conté un assentament jueu dins la mateixa ciutat, un dels contemplats per al seu desmantellament als Acords d'Oslo de 1992 i que, òbviament, no han estat duts a terme. L'entrada hi és permesa a qualsevol turista, però això no vol dir que sigui pas fàcil. Per accedir a la fortalesta que s'ha creat dins la ciutat s'ha de creuar un checkpoint, que consta d'una caserneta feta amb un gran contenidor metàl·lic, amb el seu detector i la seva vigilància permanent de jovenets de l'exèrcit, que et miren mentre tenen a les mans unes armes que en fan dos com ells. Aquests són els mateixo que, depenent del seu criteri, et deixaran entrar o sortir de l'enclavament, sigui per aquesta porta o qualsevol de les altres.
Caminar per l'assentament és una experiència molt particular. És el que imaginem que deu ser caminar per una ciutat en guerra. Carrers buits, cases molt deixades o derruïdes, valles, militars per tot arreu, cotxes de l'exèrcit molt blindats voltant pels carrers. Les botigues àrabs que hi havia, que ocupen tot els baixos del carrer principal, van ser tancades al 2001, quan l'ocupació va començar, i ara les marquesines blaves que tenien damunt la porta, acumulen òxid i es van descolorint. Podem percebre en cada detall la guerra interna dels qui l'habiten. En les mirades de la gent, en les reixes a les finestres, i en la guerra de pintades als carrers, cada una més inversemblant. Si algú escriu "free palestine", a sobre hi apareixerà un "free israel". Si els balcons tenen pancartes de: "atenció, aquesta és una ciutat amb apartheid", unes cases més enllà trobaras quatre façanes perfectament decorades explicant la història jueva i el seu dret diví a residir a la ciutat. Però el pitjor de tot és quan la ideologia es converteix en palpable, i unes pintades a franges bicolors recorden la llibertat de moviment dels ocupants, i adverteixen els ocupats de quins carres no poden creuar. La segregació ideològica es palpa en l'ambient d'Hebron, però la realitat d'aquesta és la rutina marca a foc la vida dels seus habitants.
Anna Pérez Català
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada