divendres, 15 de març de 2013

Judicial system in Israel

What is considered a crime

Since the year 1967, 750.000 palestinians have been detained under the israeli military orders, which represent the 20% of the population and the 40% of the total male palestinian.
The arrest and detention are administered by different military regulations, which can be divided in five kinds of offenses: "Hostile Terrorist Activity", disturbance of public order, criminal offense, illegal presence in Israel and traffic offenses. These categories are very broad, and lead to a criminalization of the palestinian civic life. Carrying a palestinian flag can be considered a crime, as well as participating in a demonstration, or pouring coffee for a member of a declared illegal association.

Detention and trial

There are two military courts were palestinians can be tried. Not all the arrested are prosecuted in the military courts, some are released and others are administratively detained without trial. It has been seen that 99,74% of the ones who are charged, are convicted. Israel also brakes the international law by not guaranteeing certain fundamental fair trial rights: the right to prompt notice of criminal charges, the right to prepare an effective defense, the right to trial without undue delay, the right of interpretation and translation and the presumption of innocence.

Between the different kinds of detention, administrative one is quite controversial. It allows the israeli military to hold detainees indefinitely on "secret information" without charging them or allowing them  to stand trial. This can last for six months, having infinite renewable periods.

Militar courts are military officials or reservists. The majority of the judges had not long periods of judicial training, and many of them had served as military lawyers. The prosecutors are Israeli soldiers, designed to this position by the Area Commandant.
Under the military orders, a palestinian can be retained without charges during a period of 90 days. This period can be extended to 90 more days. However, an israeli can only be retained 30 days, with the possibility of prolonging 3 times 15 days.

Detainees are spread around 19 prisons, but only one is not located in Israel, which is in direct contravention with the Geneva Convention, which states that the Occupying Power must detain residents in prisons inside the occupied territory.

Torture

Torture is considerated systematic and generalized. A broad majority of the detainees, including children, denounce having been kicked, received threats and having their homes illegally registered. Other methods during the interrogatory period are also well-known, as sleep deprivation, physical pain, incommunicatio or hygiene lack.

*Thanks to Adameer, Prisoner Suport and Human Rights Association, for the information

Anna Pérez Català

dilluns, 11 de març de 2013

Pese a todo, sonrisas...


IMG_20130311_173737.jpg
Irònica pintada al Mur de la Vergonya

"Don't worry, if they kill me I'll call you". Con toda la tranquilidad del mundo pronunciaba Sahid estas palabras el pasado viernes.
La contextualización de esta frívola sentencia es escalofriante: Nos encontramos en Hebrón, considerada una de las ciudades dónde la tensión por el conflicto se siente más que en ningún otro lado. El asentamiento judío en esta ciudad se encuentra en el centro de la misma, habiendo desalojado a sus ciudadanos palestinos, que ahora no pueden andar por la zona. Así pues, paseando por las calles de Hebrón con Sahid, él se debe despedir de nosotros cuando nos disponemos a cruzar al barrio judío. El último palestino que lo intentó fue tiroteado, así, sin más. Nos suelta esa frase, sonríe, se va.

IMG_20130310_155809.jpg
La actividad nunca cesa en la capital Ramallah
"You look like in hunger strike man". Mahmud, activista palestino. Justo cuando más de dos mil presos palestinos estan en huelga de hambre por sus condiciones de vida y cuando las tercera intifada parece más cerca que nunca, con la muerte de un preso como gota que colma el vaso, Mahmud no duda en bromear sobre ello. "I'm supposed to cry, we really care about the situation but life goes on". La vida sigue, no se puede perder la sonrisa. 


"This is our nice old door". Anthony, cooperante de la ONG Addameer que lucha por la dignificación de las condiciones de vida de los presos palestinos en Israel, nos enseña así la antigua puerta de su sede social. La rebentaron soldados judíos de noche al requisar todos los documentos de la organización, sin preguntas, sin requeriments. Anthony, irlandés, nunca pierde el humor.

IMG_20130311_175852.jpg
Check-Point en Betlehem
Los palestinos que quieren cruzar del territorio ocupado al israelita deben pasar check-points a diario, denigrantes y con esperas de más de dos horas al antojo del militar de turno y las ganas que tenga de tocar la moral de los ciudadanos palestinos en ese momento. 
Arrestados por el solo hecho de haberse operado en Irán, teléfonos confiscados a ciudadanos australianos por tener un Mohammed cualquiera en su agenda, cortes de agua que sólo permiten a los palestinos disponer de agua corriente los lunes y lo que es más grave: el sentirse atrapado, arrestado bajo una jaula de la que es casi imposible 
salir.

Cualquier humano, cualquier pueblo se hubiese rendido y deprimido hace ya mucho tiempo. Palestina ha aprendido, ha aprendido a combatir la injustícia pero pese a todo, mantener siempre la sonrisa. 

Víctor Núñez

Yad Beyad, un encuentro posible


En la ciudad palestina de Beit Jala, situada a tan sólo siete kilómetros de Jerusalén, la  asociación clandestina Yad Beyad, formada por israelíes y palestinos se reúne cada semana para compartir sus opiniones sobre la situación de ambos pueblos.  

El nombre de la asociación, que significa mano con mano, orienta sobre la dinámica de grupo que llevan a cabo sus integrantes. De esta forma, cerca del otro, los miembros de la asociación explican sus experiencias y sentimientos en los dos países del Oriente Medio.

“Estos encuentros son una forma de desahogo y de socialización con otras personas”, explica Uri, uno de los pioneros de Yad Beyad. Sin embargo, a pesar de esta iniciativa innovadora que deja de lado el odio, muchas de las familias de los participantes desconocen que éstos participen en esta asociación. “No se lo he dicho a todos mis hermanos porque no lo aceptarían”, afirma Mahmoud, un palestino de Ramallah. Así mismo, un israelí cuenta que tras contarle a su madre que formaba parte de Yad Beyad,  ésta le acusó de colaborar con el enemigo. “Si no conoces al otro no puedes llegar a entenderlo y es por eso que me gusta venir a Beit Jala y reunirme con el grupo. Me da igual lo que me digan”, nos explica el israelí.  

El secreto para que la asociación siga funcionando es, como nos indica Abeer de Belén “respetar todas las religiones de cada familia”.  Gracias a esta empatía e interés, Yad Beyad, continua siendo eficaz y un aliciente para palestinos e israelíes que confían en la paz. 

Ivana Navarro

Pantalletes i metralletes & Espais interiors del Ministeri d’Exteriors

Pantalletes i metralletes
11.46h/ 6.03.2013
Sóc a la porta del Ministeri d’Afers Exteriors. Les banderes espeteguen amb el ferro, és dins el ritme d’aquest vent d’Orient, que l’autoritat més punyent mostra el seu batec. Un batec que s’allunya del romanticisme, res més que ferro fred i ciment amb estructures quadrades i vigilància. Al terra, amb l’ombra d’aquestes banderes, escric amb flors pel cos. La puresa en mostra de delicats pètals blancs entre els cabells i prop del pit una altra de més petita en mostra la llum i la força davant la lluita. Sis metres en línia recta tinc una metralleta. Deu estar mirant el Facebook. La pantalleta i les botes. La fusió de la seva missió i la globalització. De fet, acaba sent el mateix control i violència més silenciada o més brutal. Aquest noi deu tenir vint anyets. És més baixet que jo i la metralleta és com la seva cama. El control. Hem d’entrar de dos en dos i amb tota l’electrònica apagada i per separat. Darrere meu xiuxiuegen secrets amb hebreu, micròfons, mirades. És tot una barreja entre autoritat i normalitat. Cal puntualitzar que es tracta del Ministry of Foreign Affairs. Terra cremada de vida. 11.58h.

12.14h.
He passat el control. Fins al límit d’haver d’ensenyar la càmera. Així ho he fet. No, no, el que volia era que l’engegués, per veure si funcionava o si realment es tractava d’una càmera. Bé, aquest era el pretext. Dins del pati es reflexa l’humor jueu: palmeres i oliveres en línia recta. Els marges, farigola ben florida. Crec que des d’aquest moment aquesta planta em transmetrà aquesta essència malèfica fusionada amb la bellesa estèril. 12.26h.


Espais interiors del Ministeri d’Exteriors

Lior Ben Dor
Fotografia: Judith Jordà Frias
14.39h. Després de la taula rodona amb el senyor Lior Ben Dor (Senior Deputy Spokesman) calco el seu pensament a continuació contraposat amb alguns comentaris de servidora.
L’acceptació de la convivència d’un estat palestí veí augmenta entre la societat israeliana però no en la palestina. Aquests darrers desitgen construir el seu estat sobre les ruïnes d’Israel. Els israelians, però volem ser bons veïns, tal com s’ha aconseguit amb Jordània i Egipte mitjançant tractats de pau. Ara bé, hi ha una condició: la sobirania nacional no inclou un exèrcit palestí. No els cal si realment volen la pau, ja que els nosaltres els protegirem.” En tot moment es plasma l’idea de guerra amb Israel i si es tracta d’un altre país tampoc no permet la verdadera autonomia i autogestió de govern. Tanmateix, continua creant un ambient d’inferioritat que sobta amb els eufemismes que cita “desenvolupament econòmic i prosperitat”. També expressa el següent desig que “els nens vagin a l’escola en lloc d’anar a tirar pedres als colons”. Ah, per cert, “ les negociacions de l’hipotètic tractat de pau suposarien un canvi en el recorregut de la barrera”[eufemisme de MUR, del que ell diu que de ciment només n’és un tres per cent. Em deu fallar la vista i la lògica, doncs]. Aquest mur és bàsic i necessari perquè segons diu” les fronteres garanteixen un bon veïnatge”. Altres afirmacions com “gràcies certs assentaments jueus han permès que els palestins comencessin a parlar de tractats de pau” em fan pensar on es troba la democràcia en tot això? O potser parlem d’etnocràcia? Home i tant, “els israelians estan oberts al diàleg, cal negociar”.

Anant a treballar pel chek-point
Foitografia: Judith Jordà Frias
Es fa evident la gran dosi de democràcia en el dret a vot i altres deures i drets com a ciutadans. “No és una mostra, això, de com som?”, de benèvols es referia, és clar. I jo afirmo, i tant, heu fet un bé per la humanitat, ho he vist amb els meus propis ulls. Avui m’han roçat tres metralletes, dos a un tramvia i una al control del check-point dins del bus de Betlehem a Jerusalem. En aquest check-point també he vist la benevolència de bon matí als treballadors (que no poden passar perquè el militar de guàrdia "ha marxat a controlar el trànsit). O ferides de bales al ventre d’un noi de trenta anys. O nens, NENS, tirant pedres contra exèrcits amb metralletes!!! Em refereixo a Terra Santa, en aquest cas, als carrers dels assentaments d’Hebron: on es considera que estan enterrats Abraham, Sara, Isaac, Rebeca, Jacob i Lea. Apertheid és un altre eufemisme. No sé si m’explico. Per cert, “aquesta comparació no és acceptable. No som colonitzadors com els blancs a Sud Àfrica, nosaltres tornem a la nostra terra ancestral” pronuncia amb convenciment.

El jueu no només forma part d’una religió, es pot ser laic, com jo, i pertànyer a aquesta nacionalitat, història, sentiment de pertinença bíblica, a l’Holocaust i al 1948. Es per això que no vull que el meu primer ministre sigui àrab”.

Pregant al Mur de les Lamentacions
Fotografia: Judith Jordà Frias
Per finalitzar la defensa, és clar, expressa que “actualment, firmar la pau amb Palestina significa firmar la pau amb Síria, Líban, Iran, etc.” Cal pensar que el món àrab “de Marràqueix a Bangladesh” està en contra seva. Per tant, Israel és feble. “ Ja ens agradaria no ser un país tan militaritzat i poder cultivar les arts i les ciències o que el meu fill no hagués de fer el servei militar”.
El seu discurs intenta fer veure les evidències de l’actuació jueva. 





Bé, tot forma part del mateix espiral. El gran lema és la defensiva. El jueu té por. Després de tant d’antisemitisme estès durant tot el segle XX a Europa, cal que es protegeixin i això ho fan mitjançant la força. Els excessos no són bons i és per això que s’ha creat Israel amb una sobreprotecció que recau sobre tota la societat.



Viure armada
Fotografia: Judith Jordà Frias


P.S. Ara entenc perquè calen els militars a la pregària de les 12h.


Judith Jordà Frias


dissabte, 9 de març de 2013

Pintades a Hebron

Hebron és una ciutat molt important per les tres religions abrahàmiques: el judaisme, el cristianisme i l'islam. Es diu que Abraham va triar aquest ampli turó com a cementiri de la seva família, i així doncs s'hi poden trobar enterrats Abraham, Sara, Isaac, Rebeca, Jacob i Lea: els tres patriarques i les seves respectives dones. A més,  es creu que també alberga les tombes d'Adam, Eva, Esaú i els dotze fills de Jacob. Això converteix la ciutat en triplement santa, però també en tristament conflictiva. Aquest context religiós l'ha dut a tota mena de conflictes interconfessionals durant molt segles, ja que, depenent de  l'entitat ocupant, l'altra no podia visitar la tomba dels esmentats. Aquest conflicte segueix avui dia.

Si fullegem una guia turistics, ens recomanarà visitar la tomba dels patriarques, separada degudament entre mushulmans i jueus; o l'Universitat Islàmica del 1971, coneguda per ser un focus de nacionalisme palestí.

A Hebron, però, hi trobem altres atraccions que podem considerar interessants de visitar, i que són més difícils de creure, si és que hi ha coses fàcils en la realitat israelo-palestina. La ciutat consta de dues parts clarament diferenciades. La primera és la de sempre, la tradicional, la formada de cases que s'enfilen pels turons, amb parets de color blanc i terres de color crema, amb pujades i baixades increïbles per qualsevol cotxe, cartells de botigues descolorits, cabres i botiguetes. La segona ciutat és la que viu exclosa, separada i vigilada sota les forces de l'exèrcit israelià. Hebron conté un assentament jueu dins la mateixa ciutat, un dels contemplats per al seu desmantellament als Acords d'Oslo de 1992 i que, òbviament, no han estat duts a terme. L'entrada hi és permesa a qualsevol turista, però això no vol dir que sigui pas fàcil. Per accedir a la fortalesta que s'ha creat dins la ciutat s'ha de creuar un checkpoint, que consta d'una caserneta feta amb un gran contenidor metàl·lic, amb el seu detector i la seva vigilància permanent de jovenets de l'exèrcit, que et miren mentre tenen a les mans unes armes que en fan dos com ells. Aquests són els mateixo que, depenent del seu criteri, et deixaran entrar o sortir de l'enclavament, sigui per aquesta porta o qualsevol de les altres.

Caminar per l'assentament és una experiència molt particular. És el que imaginem que deu ser caminar per una ciutat en guerra. Carrers buits, cases molt deixades o derruïdes, valles, militars per tot arreu, cotxes de l'exèrcit molt blindats voltant pels carrers. Les botigues àrabs que hi havia, que ocupen tot els baixos del carrer principal, van ser tancades al 2001, quan l'ocupació va començar, i ara les marquesines blaves que tenien damunt la porta, acumulen òxid i es van descolorint. Podem percebre en cada detall la guerra interna dels qui l'habiten. En les mirades de la gent, en les reixes a les finestres, i en la guerra de pintades als carrers, cada una més inversemblant. Si algú escriu "free palestine", a sobre hi apareixerà un "free israel". Si els balcons tenen pancartes de: "atenció, aquesta és una ciutat amb apartheid", unes cases més enllà trobaras quatre façanes perfectament decorades explicant la història jueva i el seu dret diví a residir a la ciutat. Però el pitjor de tot és quan la ideologia es converteix en palpable, i unes pintades a franges bicolors recorden la llibertat de moviment dels ocupants, i adverteixen els ocupats de quins carres no poden creuar. La segregació ideològica es palpa en l'ambient d'Hebron, però la realitat d'aquesta és la rutina marca a foc la vida dels seus habitants.

Anna Pérez Català

En diuen Terra Santa


Avui he vist la desolació de carrers sense ànima. Botiguetes de color turquesa tancades, menjades per bardisses. Aquelles porxades i finestretes que fa uns anys devien desprendre olors d’espècies, encens i te, ara s’hi respira l’exili.

Créixer amb separatisme
Fotografia: Judith Jordà Frias
Avui he vist nens jugant sols a pilota perquè entre els altres nens hi ha murs. I és que del racó més intrínsec de la terra n’han fet murs amb plaques, càmeres, bidons, filferros, ciment , barres, Check points, etc. Els nens creixen engabiats, tant els colons jueus com els àrabs. Uns per massa protecció darrere les finestres enreixades o amb l’única companyia de la frivolitat del militar que està de guàrdia. Els altres, amb la lluita al cor i els ulls sense horitzó et diuen que això és la normalitat. I de fons sents trets però no saps d’on vénen, d’entre tanta pedra que es veu allà, entre oliveres, cabres i tombes.

El somni sionista
Judith Jordà Frias

Travessem un Cheick Point i Ahmad, un noi àrab de la nostra edat que ens acompanya, no pot venir amb nosaltres, m’explica que no pot passar per aquell carrer, també em diu que si va pel turó d’on venim, pel assentaments jueus, el mataran. Càmeres, focus i més militars pel jardí. I semblava que estiguéssim sols amb les cabres. Així doncs, tornem al Check Point per sortir d’aquest Apertheid, no podem. Són les 12.53h, potser no podrem fins les 22h, o ves a saber, quan acabi la manifestació a fora. La manifestació són pedres contra metralletes. Nens amb patins i gent civil que cada dia des de fa tres setmanes es manifesten per la mort d’un noi. Veiem com els apunten. Una mare i una filla d’uns tres anys sí que els deixen passar, ben tranquil·les, sense immutar-se voregen l’epicentre de la injustícia. Detenen un nen, darrere el pare crida amb l’ànima a bocins. Treuen el palestí del nen per tapar-li els ulls, l’emmanillen amb una corda. D’acord, marxem, tenint en compte de qui ens ho diu i amb la peça que té entre mans. Al cap de moltes voltes aconseguim sortir pel Check Point de l’altra punta de l’assentament.
Em piquen els ulls i el nas, gasos lacrimògens. I els nens amb els patins riuen i corren, frenen, giren i s’enganxen als cotxes.
La realitat d'Hebron
Fotografia: Judith Jordà Frias
Tercer cop al dia pel mateix Check Point, aquesta és l’altra, i el mur, l’altra.
Jerusalem de nit, avui és Sabbat i els ultra ortodoxos ja s’han esvaït. Sopant veig nois rapats, forçuts i amb aquella mirada. Elles amb minifaldilles. Però no havíem quedat que això era Jerusalem? Ja no entenc res. Xixes a sobre totes les taules, falafels i música occidental. Supera la contraposició i l’incongruència, després del dia d’avui, tot va més enllà, més enllà de les mirades d’aquells nens, de les mans arrugades de les poques iaies que es veuen. Va més enllà de la vida, és la religió.


El silenci sepulcral de la divisió i submissió comparteix altaveus amb les pregàries.
Un ofec esquinçat, una mirada perduda. Palestina.

Judith Jordà Frias

Tic tac, tic tac... Primeres hores a Palestina


L'expectació és màxima a l'expedició, un cop sortim de Jerusalem veiem l'imponent mur que separa Israel i els territoris ocupats de Palestina.


Per sumar ingredients a les nostres emocions, avui és dijous pel que demà serà dia festiu  a Israel pel que tots aquells palestins que treballen durant la setmana a Jerusalem tornen a casa pel cap de setmana.

De bon inici doncs, impressiona. Desenes d'àrabs s'amonteguen al check point israelí amb el que preveiem uns minuts intensos, previsió que afortunadament s'esvaeix. No hi ha ningú al control amb el que la gent passa com si res, tot i això el contrast entre un i altre costat del mur és senzillament apostoflant: D'un pais relativament modern i proper a Occident, ens trobem amb un carrer plé a vessar d'homes venent fruites i verdures, música alta arreu i un caos circulatori important. Benvinguts al món àrab, on aixó si, a diferència d'Israel, la gent somriu.

Un cop sopat Hummus i Falafel en les nostres primeres hores a Betlehem, prenem cafè a la plaça del poble parlant amb un representant de l'Autoritat Palestina. Detingut durant tres anys en la Segona Intifada, amb els seus tres germans actualment en presons israelites. Seguiremos contando..

Víctor Núñez

Desde mi balcón


Hola, soy una niña de cinco años, tengo el pelo negro y dos hermanas. Lo que más me gusta es jugar en la calle, ¡me encanta! pero ¿sabéis qué? cuando mis padres trabajan y tengo que quedarme en casa, me gusta estar en mi balcón. Hay chicos que siempre se están paseando por mi calle, a veces van andando, y otras en unos coches enormes que hacen mucho ruido cuando aceleran, y muchas veces tienen prisa, y me despiertan. En frente de mi balcón hay un edificio más alto, y en la azotea siempre miro al señor que vigila. No sé muy bien qué, quizás a niños que desde el otro lado también miran por su balcón. A veces pienso, que sería emocionante poder colarme en ese bloque y saludar a los otros niños desde el asentamiento judío de Hebrón en el que vivo, porque no sé si os lo he contado pero vivo en un sitio raro. 
Niñas palestinas en el balcón de su casa. Asentamiento judío de Hebrón
Aquellos hombres que veo desde mi balcón, visten de la misma forma, todos llevan colgada del hombro una metralleta enorme y visten botas de puntera dura. Además son dueños de una calle que no me dejan cruzar. A mis padres tampoco. Dicen que somos palestinos. ¡Claro que lo somos! Pero sigo sin entenderlo. No comprendo porque nos prohíben el paso a la calles, con lo que a mí me gusta jugar en ellas.



Una niña judía me contó una vez que los palestinos éramos malos, que habíamos matado a muchos israelís. Yo le pregunté que quién le había contado aquello y me explicó que en su territorio dentro del asentamiento, y al que nosotros no tenemos acceso, había citas en la fachadas de los edificios, una de ellas decía que “En 1929, 67 judíos fueron degollados brutalmente por parte de la población árabe”. Yo le dije que mis padres no fueron, y que eso estaba feo, pero no sirvió de mucho.

Soldado israelí en las calles del asentamiento judío en Hebrón


Y hoy, mientras miraba por mi balcón, ha vuelto a pasar lo mismo de siempre, sólo que está vez había más turistas dentro del asentamiento. Eran un grupo de jóvenes, me saludaban sonrientes y me ha gustado responderles. Les he gritado, preguntándoles ¿qué tal?, pero no entienden el árabe. Al poco rato los he perdido de vista y enseguida los palestinos de fuera del asentamiento han comenzado a tirar piedras hacia los que hasta hacía poco, se paseaban por mi calle, aquellos chicos que visten igual y que van armados. Creo que los palestinos se quejan porque quieren echar de aquí a esos señores. Y aunque mi padre me dice que estas cosas no las puedo decir... os cuento un secreto: Yo también quiero que se vayan.
 
Mamá me explicó que tenemos diferentes zonas; la A que controla la Autoridad Nacional Palestina; la B de control político palestino con ejército militar de Israel; y la C de control total de Israel. Nosotros estamos en zona B. Pero ojalá no hubiera letras, ni límites, ni espacios. Ni balas, ni empujones, ni rechazos. Ojalá tuviera la calle entera para jugar yo sola. Ojalá pudiera salir y entrar al asentamiento sin pasar ese control, que pita y no me gusta. Ojalá. Cuando no haya fronteras y aquellos señores nos dejen pasar por las calles que queramos, cogeré mi bicicleta y correré tanto que notaré el viento en mi cara, fuerte, chocando. Y es que ya os he dicho antes, ¡me encanta jugar en la calle!


Piedra en Hebrón a pocos metros del asentamiento israelí


Ivana Navarro 
 

dimecres, 6 de març de 2013

Una vida latent


De què et lamentes, jove?
De pecar en la por?
De privar el plaer dels teus ulls?
Bonica, dolça i suau com ets, mira’m, si us plau.
Esdevens frívola i reticent.
Estàs sotmesa a la presó de la teva ment,
havent perdut ja tota la innocència.
Ni tan sols somnies.


De què et lamentes, jove?
Et miro i m’enciso.
D’una ànima atrapada,
D’un plor ofegat en l’angunia de ser desterrat pel propi ego.
Vestida de verge i enverinada per dins.


Digues-me, de què et lamentes, jove?
Els petons són pels núvols d’ altres horitzons.
Res no és concebible en aquesta muralla.

Pregàries, un sol crit que et retruny l’ànima.

Judith Jordà Frias
01.28h del 06.03.2013

El camino de Israel


La guerra ya no gusta. El olor a muerte cansa. Pero ninguno quiere convertirse en perdedor. El Rey no quiere ser Príncipe, sin embargo dicen buscar la democracia. Dos pueblos, dos Estados ¿a qué precio?

 Lior Ben Dor, portavoz del Ministerio de exteriores de Israel, interrumpe su discurso cuando el subconsciente le recuerda que la guerra de su país es fea. “Sé que a ustedes no les gustará lo que digo, pero es muy complejo”, nos repite de vez en cuando. El portavoz afirma que los israelíes ya no están en contra de un Estado Palestino, sino que por el contrario lo apoyan.  Sin embargo,  el concepto de echarle una mano a los que serán “sus buenos vecinos de un futuro”, como él ha designado al pueblo palestino, no es un concepto universal. ¿Cómo apoyarán al pueblo palestino, un pueblo que según ha dicho, tiene el mismo derecho que Israel de conformar un Estado? El señor Lior, así nos los ha explicado:

“El Estado Palestino podrá convertirse en un Estado como tal si lo desmilitarizan. Ellos necesitarán fuerzas policiales para establecer la ley y el orden en Palestina, pero ¿para qué necesitan un ejército si nosotros ya no seremos sus enemigos y firmaremos la paz?” Cuando nuestras miradas hablan, y la duda se hace evidente, el portavoz añade la utopía deliberada, “Si alguien va a atacarlos nosotros vamos a defenderlos, pero nosotros necesitamos el ejército porque ¿quién asegura que Irán, Siria o Argelia vayan a estar de acuerdo?”

Sin embargo, Ben Dor dice que anhela un Estado Palestino, desea la paz. Una paz para el poderoso, un conformismo para el débil. Un disfraz que nadie cree y que evidencia un conflicto cargado de rencor, de ideas que se consideran más importantes que las otras y de un final incierto. 

Ivana Navarro

El enemigo omnipresente

"Estamos rodeados de países que nos quieren tirar al agua". Contundente y sin pélos en la lengua, Lior Ben Dor, miembro del gabinete del Ministro de Asuntos Exteriores de Israel.

Ben Dor. 


Desde sus inicios como estado judío en a partición de 1947 propuesta por las Naciones Unidas. el estado israelí vive en un estado permanente de miedo y desconfianza ante sus vecinos árabes. Los conflictos armados con Egipto, Síria, Jordania y una larga suma de países se han sucedido durante las últimas decadas. Ahora, dos nombres propios barren con la actualidad: Palestina e Irán. 
Esta sensación de ahogo por parte de sus vecinos afecta totalmente la vida de los israelitas, como nos cuenta Ben Dor "a prácticamente nadie le gusta interrumpir su vida corriente durante tres años para ir al servicio militar", pero la auto-necesidad de tener uno de los ejércitos mundiales más imponentes les obliga a ello. También les afectará al vivir en una paranoia colectiva permanente que justificará controles con arcos de seguridad y presencia militar descomunal. 

"El trío del mal: Irán, Hammas y Hezbol.lah". El diplomático judío no deja lugar a dudas en la identificación de su enemigo, pero que duda cabe que la amenaza de Teherán es la que más preocupa a los habitantes de Israel. El orígen de todo está a finales de los 60, cuando Israel apoyó claramente el régimen dictatorial de la monarquía de los Pahlevi, que finalmente sería derrotado. Establecida en 1979 la República Islámica de Irán, el odio de sus ciudadanos hacia el vecino Israel a ido in crescendo. 

Desde entonces se han sucedido las declaraciones incendiarias por parte de líderes iranianos que afirman querer ver al estado israelí "en ruinas", o las polémicas palabras del líder actual Majmud Ajmadineyad negando el holocausto. Declaraciones como estas significan la mayor de las excusas para Israel para radicalizar su discurso y mantener su postura del enemigo omnipresente, de que deben estar preparados para vivir en una región que, según palabras del propio Ben Dor, "nos es hostil desde Marrakech hasta Bangladesh".

Víctor Núñez

dimarts, 5 de març de 2013

L'alternativa binacional


"Votar a les eleccions del Knesset és legitimar la falsa democràcia d'Israel", argumenta Chady assegut en una cadira vermella, mentre sosté una pinta de cervesa a la mà, curiosament continguda en un got de Sant Miguel. Seu a la minúscula terrasseta del considerat l'únic bar palestí de Jaffa, al sud de Tel Aviv i, rient i fent molta broma, discuteix amb els seus amics: uns creuen necessari votar al Parlament Israelià, explorant així totes les possibilitats de reivindicació i lluita per la causa palestina, mentre que ell considera que tan sols és entrar en el joc de normalització. Tot i així, quan li demanes com acabarà el conflicte, té dues coses ben clares: no serà amb dos estats diferents, ni tampoc utilitzant la violència.

La solució més coneguda al conflicte més literari de la història beu dels pactes d'Oslo de 1993. Aquests suposadament encaminaven la creació de dos estats, un de palestí i un d'israelià, dividint així el territori, però el temps i la falta de voluntat n'ha diluït l'aplicació i les condicions. Davant aquesta posició, creix la perspectiva de l'estat comú, de la compartició del territori, sota una entitat binacional i democràtica.

Encara que segueix sent minoritària, Arie Dayan, antic periodista del diari israelià Haaretz, ens explica que la teoria binacional és l'única possible, ja que "Israel i Palestina són una unitat geopolítica impossible de dividir". Amb una retòrica molt pedagògica, repeteix que ja hi ha certs fets  que fan impossible la separació entre dos estats, evidències com les colònies jueves en territoris de palestins dificultarien la part pràctica d'aquesta segregació, i el descontentament polític i el dubte en l'eficàcia de les institucions palestines, en debilita la part ideològica.

El mateix Dayan admet que és una solució poc extesa entre la població, però que va en augment, i és que, sobretot Tel Aviv, gaudeix d’una convivència que molts israelians consideren model del que pot venir. El futur, però, no és tant fàcil, i Chady, en el seu discurs digne del parlament, amb veu potent i claredat de paraules, explica com hi ha hagut cinc atacs últimament a població palestina dins de Tel Aviv. 

El futur és incert, i la intuïció del periodista tenia una resposta que ens pot semblar la més coherent: no podem saber com començarà el canvi. Potser ja ha començat. Qui havia de dir als sud-africans al 1990 que al cap de quatre anys Nelson Mandela seria president?

Anna Pérez Català

« À mon avis le futur est plus important que le passé »

Fils de survivants de l’Holocauste et officier pendant la guerre des Six Jours, l’historien Shalom Sand, est devenu un célèbre et polémique écrivant, critiquant les mythes de la société israélienne.  Ce soir, il nous a reçus dans son bureau de l’université de Tel Aviv pour nous présenter une image plus réelle et actuelle du conflit israélo-palestinien.

Évoquant le poids historique  qui pèse sur la société israélienne, il déclare « à mon avis le futur est plus important que le passé » et nous démontre par là qu’il veut envisager l’avenir au lieu de se replier sur le passé.
Quelle-est donc la solution au conflit ?  « Moralement, je suis vraiment d’accord avec l’État binationale mais, politiquement, c’est un fantôme ». L’historien israélien pense qu’il y a un manque de réalisme au sujet d’Israël. En effet, l’état hébreu ne permettra jamais une rétrocession des territoires occupés. Après de nombreuses années de destin commun, il s’est forgé un lien de codépendance entre les sociétés israélienne et palestinienne. Convaincu du caractère moralement répréhensible de la politique israélienne, il ose une comparaison audacieuse et déclare: « cette dépendance est pareil à l’apartheid africain entre blancs et noirs ». L´impossibilité d´une résolution du conflit provient également du fait que la Knesset, dominée par les partis de droite, n’offrira jamais un vrai compromis à la Palestine.

Par conséquent, l´historien conclut que seule une intervention extérieure peut mettre un terme à la politique d´occupation israélienne.

Judith Jordà Frias i Ivana Navarro




VERSIÓ CATALANA


« Per mi el futur és més important que el passat »


Fill de supervivents de l’Holocaust i oficial durant la guerra dels Sis Dies, l’ historiador Shalom Sand, s’ha convertit en un escriptor famós i polèmic que critica els mites de la societat israeliana. Aquesta tarda, ens ha rebut al seu despatx de la Universitat de Tel Aviv per mostrar-nos una imatge més real i actual del conflicte israelo-palestí.



Tot evocant el pes històric de la societat israeliana, declara “ per mi és més important el futur que el pasat” i és així com ens demostra que vol encarar el futur en comptes d’enclaustrar-se en el passat.



Quina és la solució del conflicte, aleshores ? “Moralment, estic molt d’acord amb l’estat binacional, però, políticament, és un fantasma”. L’historiador israelià considera que hi ha una manca de realisme envers Israel. L’estat hebreu no permetrà mai el retorn dels territoris ocupats. Després de molts anys en comú, s’ha creat un vincle de codependència entre la societat israeliana i palestina. Convençut del caràcter moralment reprensible de la política israeliana, s’atreveix a fer una comparació audaç i declara: “aquesta dependència és semblant a l’apartheid africà entre blancs i negres ». La impossibilitat d’una solució del conflicte també prové del fet que la Knesset,  amb una majoria dretana, no oferirà mai un compromís real a Palestina.

La conclusió de l’historiador, doncs, roman en què tan sols l’ intervenció exterior pot posar fi a la política d’ocupació israeliana.


Judith Jordà Frias i Ivana Navarro




VERSIÓN CASTELLANO

« En mi opinión el futuro es más importante que el pasado»

Hijo de supervivientes del Holocausto y oficial durante la guerra de los Seis Días, el historiador Shalom Sand, se ha convertido en un célebre y polémico escritor que crítica los mitos de la sociedad israelí. Esta tarde, nos ha recibido en su despacho de la Universidad de Tel Avic para mostrarnos una visión más real y actual del conflicto palestino-israelí.

Aludiendo a la importancia de la historia israelí, el historiador « en mi opinión el futuro es más importante que el pasado» y es así como nos explica que hay que encarar el futuro en lugar de quedarse atrapado en el pasado.

¿Cuál es entonces la solución del conflicto ? « Moralemente, estoy realmente de acuerdo con el Estado binacional pero, políticamente, es un fantasma». El historiador israelí cree que hay una falta de realismo en cuanto a la situación de Israel. El estado hebreo no permitirá nunca un retroceso en los territorios ocupados. Después de muchos años en común, se ha creado un estado de codependencia entre la sociedad israelí y la palestina.

Convencido del carácter moralmente reprocable de la política israelí, se atreve a hacer una comparación y declara : « Esta dependencia es parecida al Apartheid africano entre blancos y negros ». La imposibilidad de resolver el conflicto se debe a que la Knesset, dominada por los partidos de la derecha, no ofrecerá jamás un compromiso verdadero con Palestina. 

El historiador  llega a la conclusión de que sólo la intervención exterior puede poner fin a la política de ocupación israelí.
.
Judith Jordà Frias i Ivana Navarro




"La vida imposible"

La posibilidad de un conflicto entre los dos "gallitos": Israel e Irán, palabras mayores.

Infografia: www.israeliran.net


El pasado jueves 21 de Febrero, la ONU anunciaba que Teherán había empezado la instalación de material de nueva generación en sus equipamentos atómicos. 

La reacción de Netanyahu no se haría esperar y, asegurando que la línea roja había sido traspasada por el régimen de Ahmadineyad, afirmaba su severa convicción de ir más allá de las palabras y optar definitivamente por el uso de la fuerza ante Irán. Estas amenazas no son nuevas, ya que en las últimas décadas se han sucedido, pero parece cierto que la sensación de urgencia apremia a las autoridades israelitas en este conflicto. 

Nuevamente parece decisivo el papel de Obama. Como nos ha comentado esta jornada matinal el experiodista de Haaretz, Ariel Dayán, el consentimiento de los U.S. es "imprescindible". Y eso aunque dejemos de lado un punto de visto ético e incluso político. Meramente por aspectos logísticos la independencia de Israel en la toma de decisión es inexistente, necesitará del apoyo expreso del gabinete Obama tanto para el suministramiento de material de nueva generación como para la gestión del paso del ejército israelí por los territorios de Turquía, Arabia Saudí, Jordania, Síria y/o Iraq. 

Pero la principal sensación que hemos captado es el miedo. Dayán lo narraba con una contundencia imponente: "Si les atacamos, nos harán la vida imposible, su capacidad es enorme". Y es que, pese a que el conflicto palestino ha causado centenares de bajas en las filas israelíes, un conflicto versus Irán elevaría al máximo la sensación de inseguridad reinante en Israel. Como ha comentado un alumndo de la TAU (Tel Aviv University) que no se ha querido identificar, "una guerra contra Irán sería demasiado, nose si mucha gente se quedaría aquí con tal sensación de terror". 

Quizás alguien debería escuchar estas voces de alerta...


Víctor Núñez

dilluns, 4 de març de 2013

La cruïlla del conflicte


4 de març de 2013. Quinze dies per  l'històrica arribada del president nordamericà Barack Obama a Terra Santa. 

L'esclat de la violència a Cisjordània els darrers dies apropa cada cop més palestins i israelians a una tercera intifada. Es convertirà Obama en el jutge definitiu d'aquest conflicte? Arribarà quan ja sigui massa tard? Seguirà tot exactament igual amb l'esperada visita del president?

"De tanta força t'embriagues de poder" Així de contundent s'ha mostrat aquest matí Meir Margalit, regidor a Jerusalem pel partit socialdemòcrata Meretz en la nostra visita a l'Ajuntament. L'obsessió dels jueus de construir un estat propi amb un dels exèrcits més potents del món, amb l'objectiu d'evitar que es repetís un nou Holocaust, sel's ha escapat de les mans. Israel ha passat de ser un país amb exèrcit a ser "un exèrcit amb un pais" i aquest és el principal problema segons un Margalit convençut que la Tercera Intifada està ja en marxa. Aquesta escalada armamentística d'Israel que, enlloc de solucionar l'antic conflicte amb Palestina, l'ha empitjorat cada dia que ha passat. Ni el reconeixement de l'ONU  a Palestina com a estat observador, ni les crítiques a Israel per part de la Comissió Europea han aconseguit que la vida de palestins i israelians sigui millor i la pau estigui més a prop.

Les continues humiliacions a la població palestina, des dels múltiples checkpoints per passar d'Israel al seu territori fins la segregació ètnica als autobusos posada en marxa des d'avui mateix, poden convertir-se en les gotes que facin vessar un vas ja plè de reivindicacions ignorades. D'altra banda, les autoritats israelianes no veuen l'Autoritat Palestina amb capacitat negociadora degut a les continues disputes internes entre les faccions d'Al Fattah i Hamas.

Jueu ultraortodox als carrerons de Jerusalem.
Fotografia: Judith Jordà Frias

I aquí és on apareix la figura de Barack Obama, que segons ens ha comentat Albert Elfa, corresponsal de TVC a l'Orient Mitjà, evitarà un augment de la violència a la zona com a mínim fins la seva visita. A diferència del regidor Margalit, Elfa es mostra convençut que els palestins esperaran l'actuació del president nordamericà en aquesta visita de la que ningú en sap ben bé els seus objectius. 

En els propers deu dies a Israel i Palestina, seguirem investigant els punts clau que ens permetin esbrinar cap a on aniran els trets.

Ivana Navarro i Judith Jordà Frias


VERSIÓN EN CASTELLANO


El cruce del conflicto

4 de marzo de 2013. Quince días para la histórica llegada del presidente norteamericano Barack Obama a Tierra Santa.

El estallido de la violencia durante estos últimos días en Cisjordania conduce cada vez más a palestinos e israelís a una tercera intifada. ¿Se convertirá Obama en el juez definitivo de este conflicto? ¿Llegará cuando sea demasiado tarde? ¿Seguirá todo exactamente igual con la esperada visita del presidente?

"De tanta fuerza te emborrachas de poder” Así de contundente se ha mostrado esta mañana Meir Margalit, regidor en Jerusalén del partido socialdemócrata Meretz en nuestra visita al ayuntamiento.

La obsesión de los judíos de construir un estado propio con uno de los ejércitos más potentes del mundo, con el objetivo de evitar un nuevo Holocausto, se les ha escapado de las manos. Israel ha pasado de ser un país con ejército a ser “un ejército con un país” y éste es el principal problema según un Margalit convencido de que la Tercera Intifada está ya en marcha. Esta escalada armamentística de Israel en lugar de solucionar el antiguo conflicto con Palestina, lo ha ido empeorando. Ni el reconocimiento de la ONU a Palestina como un estado observador, ni las críticas a Israel por parte de la Comisión Europea, han conseguido que la vida de palestinos e israelís sea mejor y que la paz esté más cerca.

Las continuas humillaciones a la población palestina (desde múltiples checkpoints para pasar de Israel a su territorio, hasta la segregación étnica en los autobuses puesta en marcha desde hoy), pueden convertirse en la última gota que colma el vaso. Un vaso que ya está lleno de reivindicaciones ignoradas. Por otro lado, Israel no ve a la autoridad Palestina con capacidad negociadora debido a las continuas disputas internas entre las facciones de Al Fattah y Hamas.
Judío ultraortodoxo en las calles de Jerusalem.
Fotografía: Judith Jordà Frias

Y aquí es donde aparece la figura de Barack Obama, que según nos ha comentado Albert Elfa, corresponsal de TVC en el Oriente Medio, evitará un aumento de la violencia en la zona como mínimo hasta su visita. A diferencia del regidor Margalit, Elfa está convencido de que los palestinos esperarán la actuación del presidente norteamericano en esta visita de la que ninguno sabe bien cuáles son sus objetivos.

Los próximos diez días en Israel y Palestina, seguiremos investigando los puntos clave que nos permitan averiguar hacía donde va el conflicto.


Ivana Navarro y Judith Jordà Frias