En diuen Terra Santa

Avui he vist la desolació de carrers sense ànima. Botiguetes de color turquesa tancades, menjades per bardisses. Aquelles porxades i finestretes que fa uns anys devien desprendre olors d’espècies, encens i te, ara s’hi respira l’exili.

Créixer amb separatisme
Fotografia: Judith Jordà Frias

Avui he vist nens jugant sols a pilota perquè entre els altres nens hi ha murs. I és que del racó més intrínsec de la terra n’han fet murs amb plaques, càmeres, bidons, filferros, ciment , barres, Check points, etc. Els nens creixen engabiats, tant els colons jueus com els àrabs. Uns per massa protecció darrere les finestres enreixades o amb l’única companyia de la frivolitat del militar que està de guàrdia. Els altres, amb la lluita al cor i els ulls sense horitzó et diuen que això és la normalitat. I de fons sents trets però no saps d’on vénen, d’entre tanta pedra que es veu allà, entre oliveres, cabres i tombes.

El somni sionista
Judith Jordà Frias

Travessem un Cheick Point i Ahmad, un noi àrab de la nostra edat que ens acompanya, no pot venir amb nosaltres, m’explica que no pot passar per aquell carrer, també em diu que si va pel turó d’on venim, pel assentaments jueus, el mataran. Càmeres, focus i més militars pel jardí. I semblava que estiguéssim sols amb les cabres. Així doncs, tornem al Check Point per sortir d’aquest Apertheid, no podem. Són les 12.53h, potser no podrem fins les 22h, o ves a saber, quan acabi la manifestació a fora. La manifestació són pedres contra metralletes. Nens amb patins i gent civil que cada dia des de fa tres setmanes es manifesten per la mort d’un noi. Veiem com els apunten. Una mare i una filla d’uns tres anys sí que els deixen passar, ben tranquil·les, sense immutar-se voregen l’epicentre de la injustícia. Detenen un nen, darrere el pare crida amb l’ànima a bocins. Treuen el palestí del nen per tapar-li els ulls, l’emmanillen amb una corda. D’acord, marxem, tenint en compte de qui ens ho diu i amb la peça que té entre mans. Al cap de moltes voltes aconseguim sortir pel Check Point de l’altra punta de l’assentament.

Em piquen els ulls i el nas, gasos lacrimògens. I els nens amb els patins riuen i corren, frenen, giren i s’enganxen als cotxes.

La realitat d'Hebron
Fotografia: Judith Jordà Frias

Tercer cop al dia pel mateix Check Point, aquesta és l’altra, i el mur, l’altra.

Jerusalem de nit, avui és Sabbat i els ultra ortodoxos ja s’han esvaït. Sopant veig nois rapats, forçuts i amb aquella mirada. Elles amb minifaldilles. Però no havíem quedat que això era Jerusalem? Ja no entenc res. Xixes a sobre totes les taules, falafels i música occidental. Supera la contraposició i l’incongruència, després del dia d’avui, tot va més enllà, més enllà de les mirades d’aquells nens, de les mans arrugades de les poques iaies que es veuen. Va més enllà de la vida, és la religió.

El silenci sepulcral de la divisió i submissió comparteix altaveus amb les pregàries.
Un ofec esquinçat, una mirada perduda. Palestina.

Judith Jordà Frias