dilluns, 11 de març de 2013

Pantalletes i metralletes & Espais interiors del Ministeri d’Exteriors

Pantalletes i metralletes
11.46h/ 6.03.2013
Sóc a la porta del Ministeri d’Afers Exteriors. Les banderes espeteguen amb el ferro, és dins el ritme d’aquest vent d’Orient, que l’autoritat més punyent mostra el seu batec. Un batec que s’allunya del romanticisme, res més que ferro fred i ciment amb estructures quadrades i vigilància. Al terra, amb l’ombra d’aquestes banderes, escric amb flors pel cos. La puresa en mostra de delicats pètals blancs entre els cabells i prop del pit una altra de més petita en mostra la llum i la força davant la lluita. Sis metres en línia recta tinc una metralleta. Deu estar mirant el Facebook. La pantalleta i les botes. La fusió de la seva missió i la globalització. De fet, acaba sent el mateix control i violència més silenciada o més brutal. Aquest noi deu tenir vint anyets. És més baixet que jo i la metralleta és com la seva cama. El control. Hem d’entrar de dos en dos i amb tota l’electrònica apagada i per separat. Darrere meu xiuxiuegen secrets amb hebreu, micròfons, mirades. És tot una barreja entre autoritat i normalitat. Cal puntualitzar que es tracta del Ministry of Foreign Affairs. Terra cremada de vida. 11.58h.

12.14h.
He passat el control. Fins al límit d’haver d’ensenyar la càmera. Així ho he fet. No, no, el que volia era que l’engegués, per veure si funcionava o si realment es tractava d’una càmera. Bé, aquest era el pretext. Dins del pati es reflexa l’humor jueu: palmeres i oliveres en línia recta. Els marges, farigola ben florida. Crec que des d’aquest moment aquesta planta em transmetrà aquesta essència malèfica fusionada amb la bellesa estèril. 12.26h.


Espais interiors del Ministeri d’Exteriors

Lior Ben Dor
Fotografia: Judith Jordà Frias
14.39h. Després de la taula rodona amb el senyor Lior Ben Dor (Senior Deputy Spokesman) calco el seu pensament a continuació contraposat amb alguns comentaris de servidora.
L’acceptació de la convivència d’un estat palestí veí augmenta entre la societat israeliana però no en la palestina. Aquests darrers desitgen construir el seu estat sobre les ruïnes d’Israel. Els israelians, però volem ser bons veïns, tal com s’ha aconseguit amb Jordània i Egipte mitjançant tractats de pau. Ara bé, hi ha una condició: la sobirania nacional no inclou un exèrcit palestí. No els cal si realment volen la pau, ja que els nosaltres els protegirem.” En tot moment es plasma l’idea de guerra amb Israel i si es tracta d’un altre país tampoc no permet la verdadera autonomia i autogestió de govern. Tanmateix, continua creant un ambient d’inferioritat que sobta amb els eufemismes que cita “desenvolupament econòmic i prosperitat”. També expressa el següent desig que “els nens vagin a l’escola en lloc d’anar a tirar pedres als colons”. Ah, per cert, “ les negociacions de l’hipotètic tractat de pau suposarien un canvi en el recorregut de la barrera”[eufemisme de MUR, del que ell diu que de ciment només n’és un tres per cent. Em deu fallar la vista i la lògica, doncs]. Aquest mur és bàsic i necessari perquè segons diu” les fronteres garanteixen un bon veïnatge”. Altres afirmacions com “gràcies certs assentaments jueus han permès que els palestins comencessin a parlar de tractats de pau” em fan pensar on es troba la democràcia en tot això? O potser parlem d’etnocràcia? Home i tant, “els israelians estan oberts al diàleg, cal negociar”.

Anant a treballar pel chek-point
Foitografia: Judith Jordà Frias
Es fa evident la gran dosi de democràcia en el dret a vot i altres deures i drets com a ciutadans. “No és una mostra, això, de com som?”, de benèvols es referia, és clar. I jo afirmo, i tant, heu fet un bé per la humanitat, ho he vist amb els meus propis ulls. Avui m’han roçat tres metralletes, dos a un tramvia i una al control del check-point dins del bus de Betlehem a Jerusalem. En aquest check-point també he vist la benevolència de bon matí als treballadors (que no poden passar perquè el militar de guàrdia "ha marxat a controlar el trànsit). O ferides de bales al ventre d’un noi de trenta anys. O nens, NENS, tirant pedres contra exèrcits amb metralletes!!! Em refereixo a Terra Santa, en aquest cas, als carrers dels assentaments d’Hebron: on es considera que estan enterrats Abraham, Sara, Isaac, Rebeca, Jacob i Lea. Apertheid és un altre eufemisme. No sé si m’explico. Per cert, “aquesta comparació no és acceptable. No som colonitzadors com els blancs a Sud Àfrica, nosaltres tornem a la nostra terra ancestral” pronuncia amb convenciment.

El jueu no només forma part d’una religió, es pot ser laic, com jo, i pertànyer a aquesta nacionalitat, història, sentiment de pertinença bíblica, a l’Holocaust i al 1948. Es per això que no vull que el meu primer ministre sigui àrab”.

Pregant al Mur de les Lamentacions
Fotografia: Judith Jordà Frias
Per finalitzar la defensa, és clar, expressa que “actualment, firmar la pau amb Palestina significa firmar la pau amb Síria, Líban, Iran, etc.” Cal pensar que el món àrab “de Marràqueix a Bangladesh” està en contra seva. Per tant, Israel és feble. “ Ja ens agradaria no ser un país tan militaritzat i poder cultivar les arts i les ciències o que el meu fill no hagués de fer el servei militar”.
El seu discurs intenta fer veure les evidències de l’actuació jueva. 





Bé, tot forma part del mateix espiral. El gran lema és la defensiva. El jueu té por. Després de tant d’antisemitisme estès durant tot el segle XX a Europa, cal que es protegeixin i això ho fan mitjançant la força. Els excessos no són bons i és per això que s’ha creat Israel amb una sobreprotecció que recau sobre tota la societat.



Viure armada
Fotografia: Judith Jordà Frias


P.S. Ara entenc perquè calen els militars a la pregària de les 12h.


Judith Jordà Frias


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada