dimarts, 5 de març de 2013

L'alternativa binacional


"Votar a les eleccions del Knesset és legitimar la falsa democràcia d'Israel", argumenta Chady assegut en una cadira vermella, mentre sosté una pinta de cervesa a la mà, curiosament continguda en un got de Sant Miguel. Seu a la minúscula terrasseta del considerat l'únic bar palestí de Jaffa, al sud de Tel Aviv i, rient i fent molta broma, discuteix amb els seus amics: uns creuen necessari votar al Parlament Israelià, explorant així totes les possibilitats de reivindicació i lluita per la causa palestina, mentre que ell considera que tan sols és entrar en el joc de normalització. Tot i així, quan li demanes com acabarà el conflicte, té dues coses ben clares: no serà amb dos estats diferents, ni tampoc utilitzant la violència.

La solució més coneguda al conflicte més literari de la història beu dels pactes d'Oslo de 1993. Aquests suposadament encaminaven la creació de dos estats, un de palestí i un d'israelià, dividint així el territori, però el temps i la falta de voluntat n'ha diluït l'aplicació i les condicions. Davant aquesta posició, creix la perspectiva de l'estat comú, de la compartició del territori, sota una entitat binacional i democràtica.

Encara que segueix sent minoritària, Arie Dayan, antic periodista del diari israelià Haaretz, ens explica que la teoria binacional és l'única possible, ja que "Israel i Palestina són una unitat geopolítica impossible de dividir". Amb una retòrica molt pedagògica, repeteix que ja hi ha certs fets  que fan impossible la separació entre dos estats, evidències com les colònies jueves en territoris de palestins dificultarien la part pràctica d'aquesta segregació, i el descontentament polític i el dubte en l'eficàcia de les institucions palestines, en debilita la part ideològica.

El mateix Dayan admet que és una solució poc extesa entre la població, però que va en augment, i és que, sobretot Tel Aviv, gaudeix d’una convivència que molts israelians consideren model del que pot venir. El futur, però, no és tant fàcil, i Chady, en el seu discurs digne del parlament, amb veu potent i claredat de paraules, explica com hi ha hagut cinc atacs últimament a població palestina dins de Tel Aviv. 

El futur és incert, i la intuïció del periodista tenia una resposta que ens pot semblar la més coherent: no podem saber com començarà el canvi. Potser ja ha començat. Qui havia de dir als sud-africans al 1990 que al cap de quatre anys Nelson Mandela seria president?

Anna Pérez Català

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada